La peça

El Cap de Càntir



Des del dia 30 de setembre d’enguany fins al 19 de gener de 2004 tindrà lloc al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid una exposició sobre Joan Rebull, que –més enllà de ser un reusenc– és un dels escultors catalans més importants del segle XX. Joan Rebull, años 20 y 30 està comissariada per un altre reusenc, Joan Abelló, i a la qual l’Institut Municipal de Museus de Reus cedeix temporalment tres peces del seu fons: un dibuix (1929) i dues escultures —Dona asseguda
(1930-1935) de terra cuita i Cap de Càntir (1934) de fang cru. L’exposició repassarà les dues dècades més interessants de Rebull des del punt de vista creatiu. És el període en què Rebull defi neix i assenta les bases de la seva creativitat. Rebull ja s’ha empassat i paït tots aquells elements externs que l’han infl uenciat i se’ls ha pogut espolsar i oblidar per desenvolupar una obra personal, amb un segell marcadament propi. De les tres obres que l’Institut Municipal de Museus cedeix a l’exposició, sense cap mena de dubte, la més rellevant és Cap de Càntir. És una obra especialment interessant dins de la producció de l’artista. Que hagi arribat fi ns a nosaltres sense haver patit cap dany ni desperfecte és un fet realment inaudit. Realitzada i acabada amb un material extraordinàriament fràgil –fang cru– va seguir el periple que va patir Joan Rebull amb el seu exili durant la Guerra Civil espanyola i fi ns al seu retorn a Catalunya.

Ara bé, més enllà de l’anècdota del seu èxode, l’escultura ens dóna la mida d’un gran creador. Joan Rebull, fi del a ell mateix, va saber plasmar en el nen la tendresa, però despullada de la superfi cialitat i l’anècdota del sentimentalisme. És una obra que concentra la mirada de l’espectador en el rostre de la criatura, que és el transmissor. Res del que envolta el rostre és important, fi ns i tot les parts inferiors del cos –en aquest cas, les mans i els braços– estan inacabats, estan indefi nits, són secundaris. És una escultura plana amb molt pocs relleus, en la qual la llum té molt poca cosa a dir. Rebull intenta defugir i defuig qualsevol joc de llum que pugui donar altres lectures a l’obra que no sigui l’essència d’aquesta tendresa que expressa. El Cap de Càntir, procedeix de la donació que Joan Rebull va fer a la ciutat. Aquesta deixa va ser particularment especial bàsicament per la seva procedència, el taller de l’artista. La majoria de peces són de guix. Que aquests models de guix no fossin destruïts després de ser passats a materials defi nitius, no és només fruit de l’atzar, sinó d’un nexe, d’un estret lligam entre Rebull amb la seva obra, que anava més enllà de la seva pura i simple realització. La prova més fefaent que Joan Rebull estimava les obres que s’arreceraven entre les parets del seu taller és que les va llegar a Reus, la seva ciutat, de la qual mai es va desvincular. Amb aquesta donació, Rebull ens obria les portes del seu taller, que en el fons era obrir, també, les portes de la seva intimitat creativa. En aquest llegat no hi va haver una selecció prèvia, ni cap interès d’amagar res, ni tan sols allò que podia provocar-li insatisfacció. Era com si, Rebull, hagués volgut mostrar-nos el seu treball totalment nu. Aquest material de taller ens ajuda a seguir els passos donats per Joan Rebull en la realització d’una escultura des de la seva gènesi fi ns a la darrera etapa, en transformar-la en matèria defi nitiva. Això ens permet parlar, no només d’una successió de tècniques escultòriques i de l’ús dels diversos materials en la realització de l’obra, sinó també, i el que és més important, del seu procés de gestació conceptual.

-----------------------------------------------------------

ANTERIORS