La peça

Autoretrat de 1919, de Joan Rebull:
el context de l’obra



La deguda transcendència d’aquest nou préstec al Museu d’Art i Història de Reus no pot passar desapercebuda per a ningú que apreciï l’obra d’aquest artista o que mínimament s’interrogui per la seva constant presència en els carrers o nomenclàtor local. Rebull és un dels nostres artistes paradigmàtics del segle XX, que va saber mantenir un contacte constant amb la ciutat, malgrat el seu periòdic i convuls allunyament.

Els seus inicis –com ja he dit en altres ocasions– transcorren entre el dolor i l’entusiasme, l’avantguarda i l’experimentació i el primitivisme del classicisme, entre tres guerres europees que marquen i defineixen el seu itinerari artístic i vital, a més de dificultar l’estudi de la seva obra, dispersa i sovint destruïda pels esdeveniments històrics i l’obligat periple erràtic de l’artista. L’obra que ens ocupa és –evidentment– d’aquest primer període que en el seu moment vaig denominar d’”heroic” per les múltiples realitzacions en un breu termini de temps i en contra de múltiples adversitats, sobretot per la manca de recursos per al desenvolupament del seu projecte artístic. Resolt a l’inici amb ajuts del Centre de Lectura de Reus, i del mecenes Evarist Fàbregas, Rebull, sempre aixoplugat sota institucions constituents del que s’ha denominat la societat civil catalana, trobarà en el Cercle Artístic de Sant Lluc de Barcelona la possibilitat d’emmarcar la seva estratègia artística a través d’un grup, Els Evolucionistes —creat el 1918— que amb un mínim programa de dissidència de l’art oficial ocuparà espais d’exhibició i organització fins al 1932. He aventurat també que la coneixença amb Els Evolucionistes fos a través de La Columna de Foc (1918–1920), una de les poques revistes locals mínimament d’avantguarda, dirigida en la part artística per elements d’aquest grup, o a les Galeries Laietanes, on es trobava a la Llibreria dels Salvat-Papasseit amb el seu marxant Joan Merli, que hi tingué el seu primer espai d’exhibició artística. El que és cert és que a partir de fixar la residència a Barcelona el 1917, coneixerà al Cercle Artístic de Sant Lluc personatges molt influents que l’ajudaran a difondre la pròpia obra en el mitjans de l’època, com Sebastià Gasch, Josep F. Ràfols, Josep Maria Junoy i l’esmentat Joan Merli. Malgrat publicarse els comentaris a posteriori de la creació d’aquesta obra, defineixen aquest primer període arcaïtzant, terme que en l’obra de Rebull adquireix un clar esperit avantguardista, com de vegades afirma la meva companya, Carmen Fernández Aparicio, en l’aventura de requalificar la seva obra inicial en l’exposició Joan Rebull. Años 20 y 30 (MNCARS, 2003-2004). Els comentaris d’aquests tractadistes marquen la reconeixença inicial de l’artista. Gasch: “la seva voluntat formal enduria i cenyia les formes” (1953). Ràfols: “viva duresa dels egipcis i la tàctil aspror del pa rústic” (1929). Junoy: “dur com un granit egipci de la bona època” (1931).

Durant aquesta època “heroica” Rebull ocuparà un estudi proper a la plaça de Gal·la Placídia, en els inicis del carrer Laforja, en la cúspide del número 16. Les condicions infrahumanes de l’espai les explica Joan Cortés i Vidal (“Els dibuixos de Joan Rebull”, D’Ací i d’allà, 1929), pintor d’Els Evolucionistes que aviat s’erigirà en el crític del grup. La proximitat de l’estudi d’altres components del grup convertia el cau de Rebull en local de discussió del col·lectiu. La confecció d’aquesta obra, una de les peces que més varen difondre el nou cànon de simplicitat i arcaisme, ens la comenta Joan Cortés —en l’escrit ja esmentat—, que la creu fruit de la necessitat i la desesperació en plena època de fam heroica, i Joan Merli (en un escrit posterior que encapçala el catàleg del Palau de la Virreina de 1982) situa l’obra a la mateixa època i en el seu “miserable taller-habitacle”, estudi que la seva “descripció literària (...) podria signar-la un autor de novel·les per entregues” i que mancat de “tota mena de confort i els més elementals i urgents mitjans de subsistència”, Rebull es veu obligat a ser el seu propi model, reflectint-se en un mirall i “palpant-se les parts del cos amb les seves mans dotades de memòria tàctil”. Soberg bloc que fou reproduït aleshores per Feliu Elias (Apa) a L’Escultura catalana moderna (1928), o en la primera monografia dedicada a l’artista, editada per Joan Merli i escrita per Rafael Benet (1931), o en un dels articles més críptics i suggeridors que s’han ocupat de l’artista a càrrec d’un dels poetes més significatius del segle XX, Carles Riba (“Impressió d’escultures de Rebull”, Art, 1934). L’obra es va exposar públicament per primera vegada el 1920 a les Galeries Laietanes en el II Saló de Tardor i sota l’advocació d’Els Evolucionistes.

Un dels efectes positius de l’exposició Joan Rebull. Años 20 y 30 ha estat la relectura i descobriment d’aquest període inicial de l’artista, i el renovat interès demostrat per la vàlua de la seva obra. L’encàrrec rebut l’any 2000 per Juan Manuel Bonet ha dut fins i tot a la recuperació i restauració d’obres inèdites com el Retrat de Maya Picasso (ca. 1944-45), donat per la seva propietària i representada a la Fundació Palau de Caldes d’Estrac, per vincles d’amistat amb el poeta Palau i Fabre, i que ha reproposat l’estudi de la relació Rebull – Picasso; l’esplèndid i matissià oli Retrat d’Anna de 1931, adquirit recentment per un col·leccionista privat, que evidencia el diàleg entre les diverses arts assajat per Rebull; i, l’Autoretrat de 1919 que qualifica la qualitat i transcendència inicial de l’obra d’un dels artistes reusencs més reconeguts. Peça que per estima del propi Rebull sempre va formar part de la col·lecció de l’artista i que fins i tot va clonar –com d’altres– en els seus darrers anys, i que per voluntat d’una de les seves filles (Cristina Rebull) avui entra al Museu d’Art i Història de Reus, institució que ja compta amb altres peces posteriors i valuoses de l’artista —a partir del llegat de 1997 i de puntuals adquisicions— i que en absència d’una Fundació, que injustament mai se li va dedicar, s’hauria d’erigir en l’ens que garantís la permanent difusió, salvaguarda i estudi de la seva obra.

-----------------------------------------------------------

ANTERIORS