La peça

Una pintura a mig fer de
G.F. sota els pins


Quan els nuclis literaris barcelonins –i les seves rodalies– van interessar-se massivament per Gabriel Ferrater de l’any 1959 en amunt, els pocs que em coneixien van considerar que ell i jo havíem de ser grans amics perquè érem de Reus i teníem una edat semblant. Atenent-se a aquesta suposició, en preparar el número extraordinari de Serra d’Or, de juny de 1972, dedicat al Gabriel amb motiu de la seva mort, em van manar que escrivís un article que es titularia, d’acord amb l’encàrrec, “El Gabriel Ferrater de Reus”. En aquest article –el vaig fer– jo havia de donar notícia seva corresponent als anys que ell va viure aquí, va estar domiciliat aquí. Sempre he protestat –dèbilment– que m’atribuïssin una gran amistat amb el Gabriel. Jo de qui era amic i company –de col·legi primari i de curs a l’Institut– era del seu germà Joan, dos anys més jove que ell i un any més jove que jo. Precisament, anant –més tard– a visitar el Joan, que feia repòs prescrit al mas del Picarany, per allà a la meitat dels anys cinquanta, vaig veure, sota els pins, com si diguéssim abandonat –que no ho estava– un oli a mig fer, posat en un cavallet. Amb el Joan passejàvem xerrant i vam topar amb el cavallet. Jo vaig fer la meva lleugera exclamació de sorpresa (que no hauria fet si hagués passat un conill silvestre o haguéssim ensopegat amb una rotllana de pebrassos) i li vaig preguntar si ell pintava, cosa que no m’hauria sorprès perquè tant ell com el seu germà eren dels nois que dibuixaven millor els ninots que van per les llibretes i papers de classe.

—No, no –em va contestar el Joan amb un cert nerviosisme– Però no ho diguis a ningú, sents? –em digué amb vehemència– El Gabriel no vol que ningú sàpiga que pinta. Ho fa perquè vol saber com solucionen els problemes els pintors i no res més.

Jo em vaig mirar el quadre distretament. Vaig veure les soques dels pins protagonistes i de moment em pensava que, barrejades amb les soques, s’hi veia alguna barra de ferro plantada però torta en una pista de tennis que tenien negligida. No ho vaig aclarir, ni m’interessava, la veritat.

El Gabriel Ferrater va fer de crític d’art amb el que a mi em sembla fortuna i originalitat, encara que no sé què en pensen els entesos. Era el suplent del Castillo, crític titular del Diario de Barcelona i va publicar en llocs com Laye, una revista altament curiosa i interessant, i en altres publicacions que no recordo, encara que tinc el llibre que les recull titulat Sobre pintura, publicat pel seu germà i editat per Seix i Barral el 1981, on, per cert, a la portada, hi ha la reproducció d’una obra de Joaquim Sunyer que si bé té tres dones de protagonistes, hi ha la presència important d’unes soques inclinades que semblen de pi, molt emparentades, als meus ulls, amb les soques dels quadres que tenim –els únics que existeixen, sembla que sens dubte– de Gabriel Ferrater. Aquestes pintures, el seu autor, Gabriel Ferrater, no les va tocar mai del mas del Picarany; no les va ensenyar a ningú, ni s’hi ha referit mai públicament. Eren doncs, un exercici, un laboriós experiment del crític, com em va dir a mi, el dia de vistes, el seu germà Joan i com afirma Josep Maria de Martín, un pintor poc conegut però molt destacat, que en va parlar en una entrevista a TV3 el 20 de febrer de 1987, citada a Àlbum Ferrater de Núria Perpinyà i Jordi Cornudella.

El mèrit (?) que em concedeix haver vist una d’aquestes pintures a mig fer, l’utilitzo per dir que el valor pictòric d’aquests quadres està per calibrar i per demostrar. Però sigui quin sigui aquest valor pictòric, per factors relatius, són valuosos –no cal que exagerem, per això– perquè resulten testimoni evident de la reverència del Gabriel –tan acusat d’irreverent– per tot art al qual s’aproximà. No volia fer crítica d’art sense saber, o intentar saber, alguna part de les dificultats que la realització d’aquell art comporten. I encara que només parlem d’un intent (no d’un intent creatiu), el seu respecte i responsabilitat són evidents. I això és el que el va empènyer a realitzar aquestes obres; tempteig, assaig, exercici, experiment, sondeig, però mai amb intenció creadora –com ell mateix va dir a Joan Ferrater i a Josep Maria de Martín–, és a dir: les sis obres que ara ens ocupen i preocupen.

-----------------------------------------------------------

ANTERIORS