La peça

Els Alambins


Tot i la importància que ha tingut l’aiguardent per a la nostra ciutat –va marcar profundament el desenvolupament d’un dels períodes clau del nostre passat, el segle xviii–, el Museu només comptava amb un petit alambí (número d’inventari 1124) que, en el millor dels casos, podria haver servit per a l’elaboració de destil·lats per a consum particular. Era evident, doncs, que calia que el Museu incorporés, al seu fons, alambins que fossin testimonis de la importància d’aquesta indústria a Reus. Aquest forat en les nostres col·leccions es va poder cobrir amb l’adquisició de dos alambins, un d’ells una obra artesanal del segle xviii, propietat d’Estanis Pedrola. És just que es reconeguin les facilitats que l’Estanis –sempre disposat a col·laborar amb aquesta casa– va donar perquè aquesta incorporació fos possible, cosa que fa evident el seu interès perquè ambdues peces es quedessin a Reus i, més concretament, al nostre Museu.

Dels dos alambins, el més antic és el de la portada d’aquest Informatiu Museus, datat –com hem dit– al segle xviii. Una obra artesanal que, per l’origen familiar dels antics propietaris, hom pot deduir que fou realitzat per calderers reusencs o de l’Espluga de Francolí. Aquesta peça es compon d’una olla –on s’abocava el vi que s’havia de destil·lar– tapada amb un capitell –en què es concentraven els vapors– i connectada a un conducte refrigerador en forma d’espiral, el serpentí, el qual va submergit en un dipòsit on circulava aigua freda per condensar els vapors més ràpidament. També duu connectat –entre la caldera i el serpentí– l’aromatitzador, a través del qual circulaven els vapors i que servia per donar a l’aiguardent destil·lat l’aroma desitjat, que generalment era d’anís.

El procediment corrent per a la fabricació d’aiguardents en aquest període era la destil·lació fraccionada, que consistia a rectificar l’aiguardent mitjançant successives destil·lacions. El primer pas que calia donar en el procés d’elaboració era la tria del vi –la qualitat del qual, lògicament, marcava la que tindria l’aiguardent–, amb el qual s’omplia un terç de l’olla –per cada càrrega d’aiguardent calia destil·lar-ne quatre de vi. Tot seguit, s’encenia el foc. A causa del mateix principi de destil·lació, que consisteix a aprofitar la diferència entre el punt d’ebullició de l’alcohol (78º) i el de l’aigua (100º) per separar ambdós elements, el foc havia de ser inicialment viu per assolir el punt d’ebullició de l’alcohol, però s’havia de moderar tot seguit, i durant la resta de l’operació, per impedir que se superés aquesta temperatura i que els vapors aquosos s’elevessin fins al capitell. Sense estris que mesuressin la temperatura, només es podia confiar en l’experiència i la destresa del destil·lador, assolides amb la pràctica, per aconseguir un control just i precís de la temperatura.

El primer producte destil·lat era molt fort i s’anomenava aiguardent de cap; el següent era l’aiguardent primer, molt més suau i de més qualitat, i el darrer a sortir era l’aiguardent de cua, un residu fluix i carregat d’ingredients aquosos. Després de fer la primera destil·lació, calia rectificar l’aiguardent mitjançant successives destil·lacions. En cadascuna d’elles s’eliminava una part de l’aigua que portava el licor, les flegmes i les males olors dels caps i les cues. Segons l’aiguardent que es volgués obtenir, calia efectuar un nombre determinat de destil·lacions –com més graduació tenia l’aiguardent més destil·lacions es requerien. La diferent qualitat i el nivell d’alcohol dels aiguardents era mesurat amb una sèrie de mètodes empírics que també donaven el nom a l’aiguardent: la prova d’Holanda, que oscil·lava entre els 51,8º i els 53,4º; la prova de l’oli, que superava els 60º; la prova de la pólvora, que s’aproximava als 90º, i la prova del sol, que pràcticament era alcohol pur. Paral·lelament a aquesta tipologia, les qualitats dels aiguardents també s’expressaven en fraccions –com 2/3, 3/4…–, que indicaven la quantitat d’aigua que calia afegir a l’aiguardent per rebaixar-lo a la prova d’Holanda, en el primer cas un terç (72,6º), i en el segon un quart (67º). De totes les qualitats, les més usuals dins el comerç reusenc van ser la prova d’Holanda, la prova de l’oli i la dels 3/4.
Durant el segle xix es va millorar notablement el procés d’elaboració de l’aiguardent, amb la destil·lació contínua. L’altre alambí adquirit, que és de fabricació francesa i més concretament parisenca, correspon a aquest tipus de destil·lació amb què es podia elaborar un aiguardent de molta més qualitat i, de ben segur, molt més saludable. Actualment, és exposat a l’exposició Descobreix els tresors! 70 anys de museus a Reus, 1934-2004.

Amb aquesta adquisició, el Museu va obtenir dues peces emblemàtiques d’un dels períodes més importants de la nostra història, durant el qual es van posar els fonaments del disseny del Reus actual. A redós de la fabricació i la comercialització de l’aiguardent, l’economia reusenca del segle xviii va experimentar un importantíssim desenvolupament i creixement. L’activitat comercial va esdevenir el pal de paller d’una economia que, a més a més, geogràficament cobria una àmplia rerecomarca i de la qual Reus serà, de facto i al llarg de dos-cents anys, la capital. Al mateix temps, com indica l’historiador i economista Francesc Cabana, l’aiguardent també tindrà un paper destacat en el procés industrialitzador –la indústria tèxtil– que té lloc al segle xix: [l’aiguardent] serà la base de la creació d’uns capitals que es podran aplicar després al procés d’industrialització. Catalunya –o Reus– hauria de fer un monument a l’aiguardent, ja que la seva importància serà fonamental i permetrà la transformació del país.(2)

Marc Ferran (1)
Director del Museu d'Art i Història

1 Per a l’elaboració de l’article, hem consultat la següent bibliografia: Carlos Martínez Shaw, “La fabricació de l’aiguardent”, dins L’Avenç, 32, Barcelona 1980; Jordi Andreu, Economia i societat a Reus durant la crisi de l’Antic Règim, Reus 1986; Agustí Segarra, L’economia de Reus al segle xviii: el comerç de l’aiguardent, Reus 1988; Agustí Segarra, Aiguardent i mercat a la Catalunya del segle xviii, Vic 1994, i Marc Ferran, “La vinya i el vi a Reus. Panoràmica històrica”, dins Vins i licors de Reus, Reus 2004.

2 Francesc Cabana, Eduard i Francesc Recasens, dos empresaris reusencs, Reus 2003, p. 17.

-----------------------------------------------------------

ANTERIORS