 Àngela, bust de bronze. Joan Rebull.
Núm. d’inv. 13.044.
Foto: F. X. Cabrero / IMMR.
|
|
La peça
Àngela, una obra desconeguda de l’escultor Joan Rebull
El passat dia 18 de maig s’esdevingué el Dia Internacional dels Museus. Com ja és tradicional, a més de la jornada de portes obertes, cada museu mostrà una obra desconeguda o que normalment no està a la disposició del públic. El Museu d’Art i Història de Reus va obsequiar-nos amb la possibilitat d’admirar-ne una de l’escultor de la mateixa ciutat, Joan Rebull. Concretament es tractava d’un bust de bronze titulat Àngela. Si bé dins el conjunt de l’obra de Rebull el bust no destaca per la seva importància artística doncs es tracta d’una execució primerenca, sí que en canvi, té una gran importància en la configuració general del discurs artístic de l’escultor així com per l’estreta relació que guarda amb la ciutat que el va veure néixer. El 2002 vaig publicar un parell d’articles a la Revista del Centre de Lectura (concretament en el número del 1r trimestre) sobre l’obra de Rebull i la relació que va tenir amb aquesta entitat i per extensió amb la ciutat de Reus. Per no estendre’m innecessàriament ni repetir-me, em remeto a aquells articles als qui vulguin ampliar informació tant pel que fa a una aproximació general a la seva obra com a la relació amb el Centre de Lectura. Pel que fa a la vinculació de Rebull amb Reus i el Camp de Tarragona en diversos àmbits, els articles del Sr. Jaume Massó que s’han publicat en diversos mitjans escrits també són d’un gran interès.
Un cop d’ull a l’obra de Joan Rebull i Torroja (1899-1981) ens farà veure que per a l’escultor la relació que s’estableix entre el model i l’artista representa un component molt important. Un estudi exhaustiu, per exemple, només de les obres on fa servir els seus fills com a models ens farà adonar que la tria del material per executar l’obra, així com l’acabat, determinen moltíssim el diàleg entre l’artista i el públic. L’emoció, sempre en Rebull domada per no caure en la sentimentalitat vulgar a partir d’un vigorós domini de la forma, desplega una proximitat molt emotiva a partir d’aspectes tan fràgils com la força d’un ulls policromats o la tel·lúrica força del fang sense coure. Rebull parteix de la candidesa, posem pel cas, d’un infant, reelaborant-la fins a obtenir una mostra més del que representa per a ell la concepció de l’escultura: convertir un moment puntual en un moment etern. Rebull tamisa el sentiment a partir del llenguatge artístic acotant l’obra per tal de reconstruir no el sentiment sinó la nuesa implícita, la matriu mateixa de l’emoció. Així, a partir d’obres que poden semblar deutes de gratitud envers les persones que van creure en el seu talent, evoluciona fins a materialitzar autèntiques proeses artístiques que per l’experiència acumulada i ja en ple domini de les seves capacitats, transcendeixen més enllà del compromís per quedar inserides en la globalitat del seu dir escultòric.
Centrant-nos en l’obra objecte d’aquest article direm que Joan Rebull compta amb 18 anys quan executa Àngela. Som al 1917. Tot just fa tres anys que una exposició d’Enric Casanoves ha desvetllat en ell la primera convicció de dedicar-se a bastir una obra amb aquell model com a primer esperó. El 1916 ha pogut veure acomplert el seu somni de fer la seva primera exposició al mateix Centre de Lectura de Reus. Rebull és un noi inquiet. Gràcies a les ajudes dels seus valedors del Centre, fa uns anys que rep classes a Barcelona. Malgrat tot, no deixa de baixar a Reus i sortir a dibuixar amb el pintor Tomàs Bergadà i amb Conrad Felip, president de la Secció d’Art de l’entitat i amb qui lligarà una estreta amistat tota la vida. Orfe de pare des dels 13 anys i amb la mare malalta, la figura de Conrad Felip exercirà per a Rebull una influència decisiva a l’hora d’establir un vincle amb la seva ciutat. No és d’estranyar, doncs, que la model que fes servir Rebull per realitzar el bust no fos altra que Àngela Felip Sugranyes, filla gran de Conrad Felip. La nena comptava amb quatre anys. Ja dèiem al principi que formalment i per raons òbvies, doncs Rebull era a les beceroles del seu aprenentatge, l’obra no té una significació especial. Cal dir, a més, que l’obra que es va poder veure al museu, és una còpia feta en bronze del guix original que Rebull projectà. En l’original podem copsar-ne encara certa gràcia en les galtes plenes de la nena que la fredor del bronze apaivaga gairebé del tot. L’empremta de Rodin hi és pal·lesa. Hi ha encara una certa candidesa academicista que no denota la força d’altres bustos posteriors. Amb tot, s’hi pot endevinar ja aquesta preocupació per defenestrar tot estatisme en les seves obres i aconseguir així una sublimació metafísica d’una gran factura emocional, marca de la casa. A tall d’anècdota direm que el guix patí una fractura en la part del nas degut als bombardejos que es produïren a Reus el 1937 i que el mateix Rebull retocà anys després. Per a la família Felip el bust adquirí una gran importància sentimental quan el 1946 a l’edat de 28 anys Àngela Felip i Sugranyes morí fruit d’una complicació en una intervenció quirúrgica. Continuador de la fraterna amistat que Rebull va tenir amb el seu pare, devem a Conrad Felip i Sugranyes, germà d’Àngela, la voluntat de deixar constància de la relació de Rebull amb la família Felip i amb Reus. A més de la donació de l’obra original al Museu de la ciutat, el 1997 n’encarregà quatre còpies en bronze: una destinada a cadascun dels seus dos germans Josep i Salvador, una per a ell i una altra que fou donada al Centre de Lectura de Reus com a prova de gratitud de la relació del seu pare amb aquesta entitat. Els descendents de Josep Felip i Sugranyes van donar la còpia del seu pare a la Generalitat, que és la còpia que es va poder veure al Museu de la ciutat el passat dia 18. Cal dir també que Conrad Felip i Sugranyes, directiu de la Cooperativa d’Avicultors durant els anys cinquanta, va ser l’impulsor de la construcció del pas de Setmana Santa que va confegir Rebull i que actualment encara surt a la processó.
Em plau que la possibilitat de veure aquesta Àngela coincideixi amb la presentació del curs “Joan Rebull i les avantguardes (anys 20-30)” i que coordinat per un entusiasta de l’obra de l’escultor reusenc com és Joan Abelló i Joanpere –comissari de l’exposició que es va poder veure al MNCARS de Madrid el 2004 i responsable del Centre d’Estudis Joan Rebull depenent del mateix Museu d’Art i Història– portarà a Reus el mes d’octubre tot un seguit d’estudiosos que debatran al voltant d’aquesta primera època creativa de Rebull. Esperem que aquesta acció del Museu i l’acte esmentat serveixin per posar Rebull a l’alçada artística que es mereix difonent la seva grandesa artística i la seva gran projecció internacional, restituint-lo de l’ostracisme a què l’obra d’aquest insigne escultor sempre ha estat sotmesa per part dels responsables culturals de la ciutat. M’ha semblat que podria ser interessant donar notícia de la història particular d’aquesta obra menor però plena de significació. Un bronze, el guix original del qual, durant un grapat d’anys, dissuadí tres xiquets, quan anaven a berenar a casa dels avis, de realitzar cap mena d’incursió al despatx de l’avi Conrad.
David Figueres
Poeta i publicista
-----------------------------------------------------------
ANTERIORS
