Va néixer a Reus el 17 d'abril de 1896. La seva família paterna,
relativament modesta, tenia un obrador de sabater en la seva casa pairal,
la número 51 del raval de Santa Anna. El jove Salvador d'Horta (un
nom de fonts –corresponent a un sant venerat a Reus des del segle
XVII– que li va ser posat molt probablement per influència
de la germana del seu pare, Salvadora) va ser l'únic fill de Josep
Vilaseca Padrol (1860-1950) i de Teresa Anguera Cochs (1874-1943). Correspongué
amb escreix l'esforç en ell esmerçat i s'aplicà amb
molt de profit en els estudis portats a terme en la seva ciutat natal (al
col·legi del mestre Francesc Cros Reig i a l'Institut General i Tècnic)
i, més endavant, en les universitats de Madrid i Barcelona. En els
anys de la seva primera joventut fou un dels membres més destacats
(i vocal de la Junta Directiva) de l'Agrupació Excursionista de Reus
i s'interessà molt especialment per la geologia i per les ciències
naturals (carrera que va començar a estudiar, a Madid, però
que després canvià per la de metge), tot publicant diversos
treballs d'aquesta temàtica (entre 1915 i 1923) i fent-se càrrec
de la secretaria de la Institució Catalana d'Història Natural
(1919-1921). També va ser membre de la Société Astronomique
de France (1914) i de la Sociedad Ibérica de Ciencias Naturales (1923).
Va quedar exclòs, per malaltia, del servei militar (lleva de 1917).
Milità en la Joventut Nacionalista de Reus (1918). Un cop acabada
la carrera, es va casar –el 2 de desembre de 1922– amb la filla
del també metge Eduard Borràs Pedret, Lluïsa Borràs
Nolla (1903-2001). El matrimoni va tenir una única filla, Lluïsa,
nascuda el 1924, que ha seguit les passes del seu pare en el món
dels museus i de la recerca històrica i arqueològica, a l’igual
que la seva néta Lluïsa Pallejà.
Els seus estudis de medicina en la Universitat de Barcelona i la pràctica
professional l'anaren allunyant poc a poc d'aquestes aficions, tot i que
el ferm contacte que mantingué sempre amb l'anomenat excursionisme
científic el portà a consolidar una vessant molt més
duradora (encetada el 1919) i força més reeixida: l'arqueologia
prehistòrica. Pel que fa a la seva carrera mèdica, va ser
deixeble del Dr. Nubiola i degà dels interns pensionats de l'Hospital
Clínic. Obtingué el títol de llicenciat en Medicina
i Cirurgia el 9 de gener de 1922, a Madrid (va fer els cursos de doctorat
per lliure, el mateix 1922), però no arribà a presentar mai
la tesi de doctorat. Després d'exercir uns quants mesos a Montbrió
del Camp s'instal·là definitivament a Reus. El 27 de setembre
de 1923 va obtenir el nomenament de forense substitut del Jutjat de Primera
Instància i Instrucció de Reus. A partir de 1926, també
va ser metge reconeixedor de la companyia d’assegurances “Plus
Ultra”. L'any 1935, després de passar uns quants mesos pels
jutjats de Benabarre, Callosa d'En Sarrià i Falset, va tornar –el
4 de desembre– al de Reus, en comissió de serveis. Va ser uns
dels fundadors, al començament de 1936, del Col…legi de Metges
Forenses del Territori de l'Audiència de Barcelona (i vocal de la
seva primera Junta Directiva). Durant la guerra va haver de fer front a
moltes dificulats derivades d'aquesta activitat oficial, que va mantenir
fins ben avançat l'any 1938. També va ser metge de la presó
preventiva de Reus, abans, durant i després de la guerra civil, i
àdhuc va atendre alguns detinguts estrangers (de l'exèrcit
aliat), empresonats a la nostra ciutat durant la II Guerra Mundial. Després
de superar, el 1939, un primer expedient de depuració, va haver d'afrontar
l'any següent un segon plec de càrrecs, de caràcter polític,
que finalment va ser sobresegut i arxivat el febrer de 1941. Guanyà
definitivament la plaça de forense de Reus el maig de 1942, càrrec
que va exercir pràcticament fins a la seva mort (tot i que la jubilació
oficial li arribà el 1968).Va formar part de la comissió per
a l'examen i investigació de les despulles dels reis de Catalunya-Aragó
(1952) i va participar activament en l'exhumació i el trasllat a
Reus de les restes del general Prim (1971).
L'agost de 1927 entrà com a metge analista a l'Institut Pere Mata,
fet que decantà el seu interès professional cap al món
de la psiquiatria –tot deixant de banda uns primers treballs sobre
ginecologia i altres especialitats mèdiques. Quan, per causa de la
guerra civil, el sanatori és habilitat com a hospital de sang, els
malalts, empleats i metges de l'Institut són evacuats i distribuïts
cap a diferents centres d'assistència. L'octubre de 1938, el Pere
Mata s'instal…la –com a colònia mental– al castell
de Montesquiu, al Ripollès, a on arribarà Vilaseca amb la
seva família el 24 de novembre. Durant els primers mesos de 1939,
Vilaseca quedà interinament al capdavant de l'Institut (el Dr. Francesc
Abelló va haver d'exiliar-se), tasca que es va veure reconeguda,
al febrer de l'any següent, amb el seu nomenament com a director del
centre, ja fins a la seva jubilació (desembre de 1960, després
de la qual hi continuà relacionat com a consultor clínic).
Paral…lelament, també va ser metge de Secció de la companyia
de ferrocarrils MZA, absorbida després per la RENFE (es va jubilar
l'any 1964) i va mantenir sempre el seu consultori particular. Cal esmentar,
així mateix, els seus valuosos treballs sobre història de
la medicina reusenca (que compaginà, des de 1921, amb els de prehistòria,
tot i que amb menys intensitat i més intermitència). Va participar
en diverses edicions del Congrés de Metges [i Biòlegs] de
Llengua Catalana (des de 1913) i va ser membre de la Societat de Biologia
de Barcelona (1919), de la Societat de Psiquiatria i Neurologia de Barcelona
(1928) i de la Sociedad de Medicina Mediterránea. També va
pertànyer al Sindicat de Metges de Catalunya (1936).
Arran de la difusió dels seus primers treballs de temàtica
prehistòrica, entrà en contacte amb l'important nucli arqueològic
universitari format al voltant de la figura emblemàtica de Pere Bosch
Gimpera (especialment amb Lluís Pericot, Josep de C. Serra i Ràfols
i Joan Maluquer de Motes, amb els quals mantingué sempre una excel…lent
relació) i àdhuc amb altres investigadors comarcals d'una
formació autodidacta similar, com Joan Serra i Vilaró. Les
seves activitats, durant els anys vint i trenta, el van portar a ser membre
–entre d'altres–de l'Associació Catalana d'Antropologia,
Etnologia i Prehistòria (1925), de la Reial Acadèmia de Bones
Lletres de Barcelona (1927), de la Sociedad Española de Antropología,
Etnografía y Prehistoria, de Madrid (1931), i, a nivell internacional,
de l'Institut International d'Anthropologie, de París (1928). També
va ser vocal del Patronat del Museu d'Arqueologia de Barcelona (1932-1936).
A Reus, no es pot oblidar tampoc la seva intensa relació amb el Centre
de Lectura: col…laborador (des de 1920) i redactor en cap de la Revista
de l'entitat (1926-1929), president de la Secció Excursionista (1922),
vocal i president efectiu de la Junta de Museus (1924 i 1930) i vicepresident
de la Junta Directiva (1931). Les seves recerques en bona part de la Catalunya
meridional li van comportar un gran prestigi científic, alhora que
li van permetre la formació d'una important col…lecció
arqueològica, que s'exposaria amb molt d'èxit l'any 1932 al
Centre de Lectura (àdhuc fou visitada pel president F. Macià
i pel conseller V. Gassol) i que aniria incrementant amb els anys (la col…lecció
s'integraria, ja pòstumament, en l'actual Museu Comarcal Salvador
Vilaseca). Entre els seus primers companys d'exploració arqueològica
podem esmentar els reusencs Ferran Gay (mort prematurament, el 1920), Joaquim
Santasusagna, Josep Iglésies, Manuel Mata i Pere Rius (qui, el 23
de febrer de 1930, va patir un greu accident –amb la pèrdua
de la mà esquerra– durant l'excavació de la cova C d'Arbolí),
així com els diversos col…laboradors distribuïts arreu
de les comarques meridionals: Josep Lloret (Alforja), Josep Maria Porta
(Arbolí), Salvador Estrem (Falset), Josep Sancho (Marçà),
Abdó Barceló (Capçanes), Lluís Brull (Tivissa),
Roc Salvador (el Molar), Romà Ramon (de Santa Coloma de Queralt),
Pere Giró (Vilafranca del Penedès), etc.
Paral…lelament, fou un dels fundadors i el primer director (fins a la seva
mort) del Museu de Reus, creat el 1933 com a conseqüència de
l'interès sorgit l'any anterior arran de l'exposició de la
seva col…lecció particular. El Museu Municipal, aleshores anomenat
“Prim-Rull”, va ser inaugurat oficialment el 14 d'abril de 1934
i comptava amb un conservador (Pere Rius, fins a 1939) i una junta directiva
de caràcter municipal. Durant la guerra civil va haver de suspendre
els seus treballs de camp però va col…laborar activament en diverses
tasques de salvament del patrimoni cultural. Un cop reorganizades les institucions
catalanes, Bosch Gimpera el va nomenar inspector de la zona arqueològica
de Reus i va continuar relacionat amb el Museu i l'Arxiu municipals fins
als últims mesos de la contesa. Allunyat de la ciutat per les circumstàncies
professionals ja esmentades, no va poder evitar que seixanta-sis caixes
plenes de materials arqueològics de la seva col…lecció anessin
a parar a Ginebra, caixes que no va recuperar fins els últims dies
d'agost de 1939.
Ben aviat, però, pogué reprendre i augmentar extraordinàriament
les seves activitats arqueològiques, gràcies que Martínez
Santa Olalla el nomenà, el maig de 1941, comissari provincial d'excavacions
–un important càrrec oficial que mantingué fins al gener
de 1970 i que, tot i el seu caràcter honorari, li permeté
una considerable llibertat de moviments i la realització de nombroses
intervencions en jaciments prehistòrics, amb antics o amb nous col…laboradors
(com Enric Fossas, Lluís Brull, Ignasi Cantarell, Lluïsa Vilaseca,
Josep Mercadé, Josep Maria Solé, Joan Montserrat, Ramon Mañé,
Francesc Capafonts, Albert Prunera, Josep Fusté, Josep Pelejà,
Josep Maria Padrol, Ramon Capdevila, etc.). D'altra banda, dirigí
la reorganització del Museu (del qual va ser sempre, abans i després
de la guerra civil, membre de la seva Junta o Patronat) i de l'Arxiu Històric
de Reus, i també va recuperar i ampliar paulatinament la seva relació
amb el món cultural reusenc i provincial: el 1940 és nomenat
soci de mèrit de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense
(ho era de número des de 1933; va ser vocal de la Junta Directiva
una quants anys, des de 1944); el mateix 1940, vocal del Patronato Provincial
para el Fomento de los Archivos, Bibliotecas y Museos Arqueológicos
(extingit el 1945); el 1947, membre de la Comissió Provincial de
Monuments; el 1948, vocal de la Junta Directiva del reobert Centre de Lectura
de Reus (i diversos càrrecs directius en la de la seva Secció
Excursionista); el 1949, soci de mèrit (i després membre del
consell consultiu) de l'Associació Arqueològica de la Vila
de Santa Coloma de Queralt; des de 1949, vocal del Patronat del Castell
del Cambrer de Reus (vicepresident el 1963); el 1950, conseller corresponent
de l'Institut d'Estudis Ilerdencs; el 1951, cofundador i conseller de l'Institut
d'Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV (director, entre 1962 i 1970),
i, el 1952, cofundador i conseller-assessor de l'Associació d'Estudis
Reusencs (president, des de 1967); vocal del Patronat del Reial Monestir
de Santa Maria de Poblet (1970), etc. La qualitat dels seus treballs i l'interès
de les seves troballes van arribar a ser reconeguts internacionalment i
diverses acadèmies i entitats científiques estatals i estrangeres
el van inscriure entre els seus membres: corresponent de la Real Academia
de Nobles y Bellas Artes de San Luis, de Saragossa (1943); corresponent
de l'Associaçao dos Arqueólogos Portugueses, de Lisboa (1946);
corresponent de la Real Academia de la Historia, de Madrid (1947); corresponent
de l'Istituto Internazionale di Studi Liguri, de Bordighera (1949); membre
de l'Institut d'Estudis Ibèrics i Etnologia Valenciana de la Institució
Alfons el Magnànim, de València (1951); corresponent del Deutsches
Archäologisches Institut, de Berlín (1954); cofundador de l'Asociación
Española para el Estudio del Cuaternario (1955); corresponent de
la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, de Barcelona (1962);
membre del Patronato “José M Quadrado” de Estudios e
Investigaciones Locales, depenent del Consejo Superior de Investigaciones
Científicas (1969); corresponent de la Secció Històrico-Arqueològica
de l'Institut d'Estudis Catalans (1973), etc.
Fou honorat també amb diferents premis i distincions: accèssit
al V Premi Francesc Vives, de l'Institut d'Estudis Catalans (1936); premi
extraordinari en els Jocs Florals de Reus (1948); premi Antonio de Nebrija,
del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (1950); Medalla
al Mèrit Municipal (1951); Officier dans l'Ordre des Palmes Académiques
(1961); premi “Reus en la Prehistoria”, dotat per Antoni Pedrol
Rius i convocat pel CSIC (1972); Medalla d'Or de la Ciutat de Reus (pòstuma,
1975), etc. El seu quadre forma part, des de 1975, de la Galeria de Fills
Il…lustres de l'Ajuntament de Reus i a la casa en què va néixer
hi va ser col…locada, el 21 de juny de 1996, una placa d'homenatge.
L'Institut en què va estudiar, el Museu que va fundar i una avinguda
de la ciutat porten avui el seu nom.
Traspassat el 13 d'abril de 1975, va deixar una producció bibliogràfica
de gairebé tres-cents títols, entre articles, notes, ressenyes,
opuscles i llibres, en català, espanyol o francès, signats
amb el seu nom o –els menys importants– amb diversos pseudònims
(com “Hortensi Anguera”) o inicials –fins i tot en publicà
força de manera anònima. De la seva obra prehistòrica
cal ressaltar els tres llibres de síntesi, perfectament complementaris,
La indústria del sílex a Catalunya. Les estacions tallers
del Priorat i extensions (Reus 1936), Las industrias del sílex tarraconenses
(Madrid 1953) i Reus y su entorno en la Prehistoria (Reus 1973), així
com les monografies La cova del Cartanyà (1926), Exposició
de Prehistòria (1932), L'estació taller de sílex de
Sant Gregori (1934), Les coves d'Arbolí (1934), El poblado y necrópolis
prehistóricos de Molá (1943), Excavaciones del Plan Nacional
en el Castellet de Bañolas, de Tivisa (1949, amb J. de C. Serra i
Ràfols i L. Brull), Coll del Moro. Poblado y túmulo posthallstátticos
en Serra de Almors, término de Tivissa (1953), La necrópolis
de Can Canyís (1963, amb J.M. Solé i R. Mañé),
Cueva de la Font Major (1969) i Las industrias de cantos rodados del Cabo
de Salou (1975). Són també destacables, entre altres treballs,
els seus llibres Els terrenys paleozoics del Camp de Tarragona (1918), Contribució
a l'estudi dels terrenys triàsics de la província de Tarragona
(1920), Geologia del Cap de Salou (1923, en col…laboració amb
J.R. Bataller), La pesta de l'any 1530 i el pintor Jaume Segarra de Reus
(1952), Hospitals medievals de Reus (1958), Metges, cirurgians i apotecaris
reusencs dels segles XIII al XVI (1961), Museu Municipal de Reus. Guía
(1963, en col…laboració amb Lluïsa Vilaseca), El Reial
Col…legi d'Argenters de Reus i els seus antecedents (1970, també
col…laborant amb la seva filla), Informació sanitària
sobre el port de Salou (1976, pòstum) i Epidèmies a Reus (s.
XIV-XVI). Notes d'arxiu (1976, també pòstum).
